11 de setembre

Regada per bonics rius, rierols i fonts, tant com la vella i la nova Castella n’estan privats, produeix tot el que és indispensable per a les necessitats de l’home i tot allò que pot afalagar-ne els seus desitjos. Catalunya, en fi, pot prescindir de l’univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d’ella”.

Només llegint aquestes paraules no ha d’estranyar-nos que els anhels de llibertat i d’independència dels qui viuen a Catalunya vinguin de lluny, i l’interès per par d’altres per que no s’arribin a aconseguir també siguin ben antics.

D’un temps ençà sembla que s’ha perdut el rumb per aconseguir una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera.

La picabaralla excessiva entre els independentistes, inclús dins d’una formació política, només provoca l’esgotament de la societat. 

L’esgotament ha fet que aquest 11 de setembre, des d’entitats independentistes, s’hagi radicalitzat molt el missatge en contra dels partits polítics i contra part de l’independentisme.

La societat ha de ser conscient que sense els partits polítics no s’arribarà mai a la independència de Catalunya, però només amb els partits polítics tampoc. 

En els darrers mesos hem assistit a un enfrontament entre el principal partit del govern i l’ANC, però també dins del mateix govern, això ens porta cap a una deriva de desbordament, que tot compartit l’objectiu, es discuteixen els lideratges i es fa  molt difícil anar endavant i ser creïble, sumat  a que la crisi genera per la Covid19 i per la guerra a Ucraïna ajuda a que la societat catalana mostri un important esgotament.

Per a tot això cal que de manera imperiosa els dos partits del govern de Catalunya revisin els seus acords de govern i que mantinguin el govern, si no ho fan així, qui es pot creure que la independència és l’objectiu a aconseguir?