Catalangate

Els governants ho han fet, els amos de les fàbriques han tingut els seus espies entre els treballadors, els directors de les escoles entre els alumnes o entre els mestres, o a l’exèrcit els comandaments dins la tropa. De porta porxets n’hi ha hagut sempre.

Abans l’espionatge el feien persones amb noms i cognoms, per espiar persones concretes,  ara amb les noves tecnologies aquest és anònim i  a tots.  La societat en general pot ser la destinatària de l’espionatge. Segons diuen, moltes targetes SIM dels telèfons ja venen “jaquejades”.

Pensant-ho fredament, en l’anomenat “Catalangate” qui espiava i en nom de qui ho feia és el que menys importa. Seriem incrèduls de pensar que des de  l’organització del referèndum de l’Ú d’Octubre, l’estat no ha estat espiant a persones que considera “sospitoses”.

No cal que perdem més temps en buscar qui havia encarregat o qui va ser l’autor del “Catalangate”,  es podran fer comissions d’investigació, preguntes parlamentàries però no en traurem l’aigua clara.

El que és important del “Catalangate” és que l’espionatge mitjançant les noves tecnologies, en un estat que sobre el paper és un estat democràtic,  ha vulnerat els  drets a la intimitat i a la privacitat dels seus ciutadans. 

El “Catalagate” no és un afer intern de l’estat espanyol perquè crea un precedent perillosíssim per a tota la societat civil europea, l’espionatge il·legal no té cabuda en un estat que s’anomeni democràtic.

Quan un estat membre de la Unió Europea, fa servir Pegasus il·legalment per atacar la seva dissidència política és inadmissible.

El haver-se internacionalitzat l’afer del Pegasus, espiant a ciutadans de Catalunya, de ben segur que farà que els estats democràtics hagin de legislar per defensar els drets individuals i col·lectius, abans i quan ja hagin estat vulnerats utilitzant les noves tecnologies, ans el contrari els valors democràtics fundacionals de la Unió Europea corren un greu perill.