L’Aparador del Museu Abelló presenta el nou cicle Això que no m’ensenyes

Una de les peculiaritats del Museu Abelló és que, com si es tractés d’una botiga de barri, té un aparador: una gran vitrina allargada de 43 metres cúbics que es pot veure des del carrer d’Àngel Guimerà. Fent cas a la funció més tradicional d’un aparador, el museu el podria utilitzar com a reclam per presentar la col·lecció que custodia a l’interior. Contràriament, però, aquest espai es desvincula del contingut del museu i s’ofereix, sense limitacions, a l’art contemporani.

 

Així doncs, si el museu té la valentia d’alliberar el seu aparador i deixar-lo volar lliure, el comissariat d’aquest cicle maldarà per ser-li fidel. Per aquest motiu, i traint per segona vegada la naturalesa objectiva dels aparadors, el que atemptarem a través de les propostes expositives són uns altres aspectes estretament lligats a la seva naturalesa: el de mostrar objectes atractius i vistosos, el d’actuar com un crit i voler destacar de la resta dels sorolls visuals del carrer per atraure la mirada del vianant.

 

El fil invisible que vincularà les diferents propostes serà el de mostrar el que és discret, algunes vegades poc vistós, allò que hauria d’estar amagat dins d’un calaix, rere el pany minúscul d’un dietari o, fins i tot, a les profunditats marines; allò que, per la seva naturalesa, mai voldria exposar-se en un aparador: un secret.

El cicle està comissariat per  Mercè Vila Rigat. Llicenciada en Història de l’art per la UAB, diplomada en conservació i restauració de béns culturals per l’ESCRBCC i postgraduada en gestió museística per la UPF. Combina l’activitat professional al departament de museografia del Museu Nacional d'Art de Catalunya amb la crítica d’art i el comissariat.

 

 

Maria Alzamora centra la seva pràctica artística en l’exploració del moviment dels cossos que es resisteixen a ancorar-se a terra, aquells que corren el risc de caure, aquells que han triat la inestabilitat perquè anhelen ampliar els seus límits; en definitiva: aquells que han abraçat la por a la caiguda i l’han convertit en motor creatiu i vital.

 

En aquest projecte, el centre  és el cos de la ballarina Alma Steiner (Hèlsinki, 1990), qui no deixa de bellugar-se –i fer bellugar la matèria i les emocions que conté– perseguint un objectiu: agitar les pors, aquelles emocions antigues, inherents a tots nosaltres, que ens alerten dels perills reals o imaginats, presents, futurs i passats.

 

Per protegir aquesta dansa, hem escollit un doble receptacle de vidre transparent que ens permet de veure l’interior d’aquest cos i els moviments de les seves entranyes. Com a espectadors, podem resseguir amb la mirada una seqüència de moviments congelats on les pors s’afronten, es ballen i es naturalitzen. Gràcies a la fotografia, un procés personal i introspectiu canvia de naturalesa i es comparteix amb totes aquelles persones que mentre passejaven pel carrer –volgudament o per atzar– van topar amb les seves pors reflectides a l’Aparador.

Maria Alzamora utilitza la fotografia com a pedra angular de la seva pràctica artística. Les seves recerques giren entorn de diferents temàtiques, com ara la relació que tenim amb el cos i el moviment, la salut mental, la creació com a acció transformativa o el gènere. Viu entre Leeds (Regne Unit) i l’Empordà.