Parc dels Colors On ara hi ha el parc dels Colors, abans hi havia un immens terreny sense urbanitzar. Ara, les persones dels barris de Santa Rosa, Plana Lledó i Can Borrell (un barri antic, un barri obrer dels anys 60 i un barri nou), hi passegen lliurement. El parc és l'espai comú desitjat, sense cap tanca ni cap reixa, que ha permès connectar els tres barris que el rodegen. https://www.molletvalles.cat/@@site-logo/logo-mollet-del-valles-blanc.svg

Parc dels Colors

On ara hi ha el parc dels Colors, abans hi havia un immens terreny sense urbanitzar. Ara, les persones dels barris de Santa Rosa, Plana Lledó i Can Borrell (un barri antic, un barri obrer dels anys 60 i un barri nou), hi passegen lliurement. El parc és l'espai comú desitjat, sense cap tanca ni cap reixa, que ha permès connectar els tres barris que el rodegen.
El Parc dels Colors permet fer totes les activitats i actes culturals per a la gent gran, els infants, els joves... Tot i la singularitat de l'espai, també permet els usos habituals d'un parc. Les pistes de petanca estan en un lloc on la gent gran fa anys que hi juga. Els arbres plantats de nou han anat creixent i protegint amb les seves ombres els qui hi juguen.
 
Els paviments
Els paviments són de diferents colors i tipus, com les procedències, les parles, les edats, les diferents persones que avui passegen per aquí: fusta, ciment de colors, rajola àrab. Trobem el tronc d'una palmera i, uns metres més endavant, la copa. Els bancs són de formes ondulades, com les muntanyes de Montserrat, que es veuen en dies clars des de Mollet. I les bases dels bancs, de formigó, totes diferents, tenen formes d'animals: un cocodril, un drac, un peix, un gos...Les ondulacions són suaus com les carenes del Vallès i els jocs de les dues zones infantils.
 
L'aigua
Hi ha dolls d'aigua, fonts de rajoles blaves de formes ondulants, amb més bancs al costat que els dies d'estiu poden ser un refugi refrescant. Aquest és un lloc on sempre hi hagut aigua, com la que es trobava a la mina de can Borrell, les basses, els pous, el rec que anava al safareig públic de Can Lledó, on les dones rentaven la roba. L'aigua brolla del terra; al parc hi plou cada dia i els dolls són els bassals de la pluja. Si es mira a través de l'aigua, la llum provoca un arc de Sant Martí. Entre els dolls d'aigua, en destaca un que té pintades damunt de les rajoles blaves unes lletres: Enric Miralles i el de la ciutat, amb la tipografia que feia servir als plànols, tal com ho escrivia l'autor: uns petits molls (que signifiquen "mollet"). La ceràmica és obra de Toni Cumella.
L'espai d'eucaliptus fa olor i, si es puja una mica, es descobreixen grans testos -no hi ha un model únic- amb romaní, espígol i altres espècies oloroses. Olors que ens porten al Mollet rural, al que encara existeix a Gallecs. Alçant el cap, es poden veure unes estructures d'elements ceràmics (totxos) que reprodueixen formes de baranes i parets de les antigues casetes i edificacions dels barris. El totxo, element humil, net, bàsic; tal com és, sense arrebossar, com ho va ser en les primeres edificacions de la zona.
A la banda dels Pinetons, el sol travessa forats i es filtra per les escletxes en un joc de llums i ombres com les d'un bosc on sempre hi ha fulles perquè és perenne. Aquí, un grup de pardals hi ha fet nius. Aquestes estructures ajudaran a formar una arbreda més espessa quan creixin els arbres.
 
Els grafitis
A la banda del carrer de Francesc Layret. hi ha unes grans estructures de ciment i d'acer penjades damunt d'unes columnes de tres potes que es troben a dalt formant un nus. Representen grafits com a homenatge als joves artistes anònims urbans. Els grafits s'han pintat sobre altres grafits; les lletres han evolucionat, com canvien les parets dels barris amb els grafits pintats. Res és estàtic perquè tot canvia. A més, esdevenen una singular pèrgola que projecta ombres interessants.
A les grades, les portes d'entrada als magatzems de jardineria són de formigó, com les dels antics cellers. Per pujar, cal trepitjar una superfície blava que fa pendent. Torna així la sensació d'aigua en el que havien de ser les escales del centre cívic previst inicialment. El que havia de ser un edifici alçat, amb potes, on des de dalt es pogués veure la vida que discorria a baix, com aquell home que vola en un quadre de Chagall, com una església italiana construïda en diferents nivells. Des de dalt de tot de les grades es pot veure el parc, els pisos, les cases, l'aigua, la gent sentint-se viva.
 
Les llums
La il·luminació del parc destaca pels fanals en forma de petits de troncS de fusta fets com les travesses de la via del tren. Es van projectar com a roses però alguns els anomenen xiulets. Els altres fanals, els allargats que surten de la copa de la palmera, conviden a arribar a la rambla de la Unió, a la confluència amb la gran rambla que ens porta al centre de la ciutat i la travessa fins a l'altra banda. Uns fanals patentats per Philips amb el nom de Model Mollet, que tenen un projector en un dels costats del tub de plàstic i produeixen la sensació de llum a la resta del tub, a través de zigues-zagues, amb un mínim consum.
Situació
Entre l'avinguda de Caldes de Montbui i els carrers de l'Agricultura i de Francesc Layret. El parc també té accés des de la rambla de la Unió.
 
Horari
L'accés és lliure.
 
Serveis
Espai delimitat de joc per a infants, àrees de jocs infantils, pistes de petanca, fonts d’aigua potable, escenari per actuacions, lavabos públics en el Centre de Serveis El Lledoner.
 
Superfície
34.000 m²
 
Dades tècniques i de protecció
El projecte es va fer entre 1992-1995 i l'execució de l'obra entre 1995-2001. Els arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue van ser autors del disseny del parc. Inclòs com a espai protegit al Pla d'Ordenació Urbana.
L'autor

Enric Miralles va néixer a Barcelona l'any 1955 i es va graduar a l'Escola Tècnica d'Arquitectura de Barcelona el 1978. Va ser catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, director de la Städelschule, premi FAD-2000, arquitecte dissenyador del cementiri d'Igualada, el pavelló olímpic de tir amb arc a la Vall d'Hebró, les pèrgoles metàl·liques de l'avinguda d'Icària a la Vila Olímpica, el palau de bàsquet d'Osca, la residència d'estudiants de Morella, la seu del Círculo de Lectores de Madrid, la reforma de Santa Caterina i del parc de la Diagonal Mar a Barcelona. Fora del nostre país va dissenyar edificis de gratacels a Buenos Aires, la Universitat d'Arquitectura de Venècia, el pavelló de meditació d'Unazuki al Japó, el Parlament escocès i la remodelació de l'antic edifici de l'ajuntament d'Utrech (Holanda), inaugurat per la reina Beatriu.

Treballador incansable, després d'estar associat amb diferents arquitectes, des del 1992 treballà amb Benedetta Tagliablue, la seva dona i alhora coautora de projectes. També va compaginar aquestes activitats amb cursos a les universitats més prestigioses d'Europa i Amèrica.

L'estil d'Enric Miralles és difícil de classificar. Els dos trets que li han donat projecció internacional són la llibertat formal i un llenguatge plàstic innovador. Miralles combina les arrels de la tradició amb la desestructuració de les formes. Deia un crític que Miralles transformava l'arquitectura, com Picasso disseccionava els rostres de dones.

El 3 de juliol de 2000 moria a Sant Feliu de Codines, en una casa des d'on li agradava observar una bona part de la plana del Vallès. La seva mort, amb només 45 anys, va estroncar una carrera fulgurant, plena de creativitat i imaginació. El Parc dels Colors, a Mollet del Vallès, és l'obra que va deixar més avançada en morir i la primera que s'inaugura al nostre país després de la seva desaparició.

Per saber més: http://www.mirallestagliabue.com/

Enric Miralles i Mollet

L'Ajuntament de Mollet va anar a buscar Miralles pel seu estil tan personal de fer i l'arquitecte acceptà aturar-se un temps a la nostra ciutat; es va passejar, durant dies, per la Plana Lledó i Santa Rosa. Entrava als bars, parlava amb els veïns i veïnes, observava molt i escoltava més. Durant mesos va fer reunions periòdiques amb els serveis tècnics i culturals municipals per anar afinant el projecte a partir de les necessitats que es plantejaven. Intercanviaven trucades telefòniques i faxos; anaven a visitar el solar en horaris inusuals, compartien preocupacions… I del coneixement va sorgir l'amor. Al final, Miralles es va enamorar de Mollet i Mollet de Miralles.

La seva manera d'estudiar els llocs i d'elaborar el projecte va ser veritablement artesanal. Amb la seva proposta, el parc deixava de ser un paisatge qualsevol per convertir-se en un paisatge contra l'oblit i contra la indiferència. Tothom sabia la part de provocació que contenia el projecte, perquè no deixaria ningú indiferent, perquè tindria grans detractors i molts defensors. Era un d'aquells projectes en què caldria temps i paciència per acabar-lo i pair-lo fins que formés part inseparable del paisatge molletà. El Parc dels Colors era un d'aquells llocs on ell deia que permetia jugar amb el temps. Però el que no va pensar mai va ser que justament el temps era el que no li quedava a Enric Miralles, que aquest deixar passar el temps s'hauria de fer sense la seva presència.

Miralles entenia el Parc dels Colors com un projecte narratiu des del començament per acabar assenyalant un moment molt concret: el de la confluència entre els veïns del barri de Santa Rosa i els de la Plana Lledó. També explicava (just uns dies abans de morir), que del Parc dels Colors se'n deia, tècnicament, un lloc sense jerarquia, un espai obert en què els papers canvien: és l'ideal de l'espai lliure que permet molts tipus de comportament. Però, això sí, quan estigui construït, la gent descobrirà, tot d'una, un punt que encara que excepcional i sorprenent, li permetrà un lloc per seure, i trobarà una ombra que li permeti imaginar on es troba.

La inauguració del Parc dels Colors, el 13 de juliol de 2001, va ser un homenatge a Enric Miralles.

Fitxers relacionats

Compartir

T'ha estat útil aquesta pàgina?

0
0
Comunicar un error d'informació